1. Justificació, definició i significació de la noció d'antics estats satèl·lit de la Unió Soviètica
En política internacional quan es parlar-la d’Estats
satèl·lit es fa referència qualsevol Estat que, malgrat ser nominalment
independent i reconegut per altres Estats, en la pràctica es troba suposadament
subjecte al domini polític o ideològic d’un altre Estat. A més s’ha d’afegir
que quan es cataloga un Estat com a satèl·lit d’un altre, sempre és en termes
pejoratius i considerats partidistes i propis dels detractors del govern en
qüestió.[1]
El propi nom és una analogia dels cossos celestes que
orbiten al voltant d’un més gran, i va començar a ser utilitzat per la premsa
occidental afiliada al bloc del capitalisme per referir-se als països que
mantenien una estreta relació amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda.
S’ha de dir que la premsa dels estats socialistes, per la seva banda, també va
utilitzar definicions de caràcter similar per referir-se als estats
capitalistes perifèrics i als aliats dels Estats Units a l’OTAN.
El anomenats Estats satèl·lit que nosaltres tractarem son
els diferents països d’Europa Central i Oriental que van acabar influenciats,
política i militarment, per la Unió Soviètica. Aquest conjunt de països, que
van passar a formar part de l’anomena’t Bloc de l’Est (a l’est de les fronteres
marcades per el teló d’acer), es van constituir a partir de la vinculació
militar marcada pel Pacte de Varsòvia[2]
i per la vinculació econòmica del COMECON[3],
i van ser: Albània, Bulgària, Hongria, Iugoslàvia, Polònia, la República
Democràtica Alemanya, Romania i Txecoslovàquia.
 |
| Estats membres del Pacte de Varsòvia i del COMECON. |
La importància dels anomenats Estats satèl·lit recau en que,
en una món dividit en dos blocs ideològics i polítics contraris (capitalisme i
comunisme) que es disputaven la supremacia en el territori Europeu després de
la Segona Guerra Mundial, van se utilitzats per la Unió Soviètica com a països
frontera o territoris de “neutralització” per així mantenir allunyat de les
seves fronteres reals a Occident i els seus aliats.
En el nostre cas, hem decidit que només treballarem i farem
referència a Bulgària, Hongria, Polònia, Romania i Txecoslovàquia (que l’any
1992 va dividir-se entre la República Txeca i Eslovàquia), una decisió presa per
dos motius: el primer és que volíem que els països que havíem de tractar encara
existissin en l’actualitat, i el segon és que els països a tractar havien
d’haver-se mantingut al costat de la Unió Soviètica fins l’any de la seva
dissolució en el 1991. D’aquesta manera, la República Democràtica Alemanya
quedava fora perquè entre el 1989 i el 1990 es va annexionar a la República
Federal Alemanya, creant així una única Alemanya unificada.
I seguint aquest fil, Iugoslàvia i Albània quedaven fora
perquè van trencar relacions amb la URSS de Stalin en algun moment. Per una
banda, Iugoslàvia l’any 1948 va distanciar-se la URSS després de la divisió
entre Tito i Stalin i va ajudar a crear el Moviment de Països No Alineats; i
per l’altra banda, Albània va trencar les relacions amb la URSS sota el govern
de Enver Hoxha degut a que no estava d’acord amb la desestalinització de la
URSS després de la mort de Stalin.
Però la pregunta és: i ara què els uneix entre ells perquè
els seguim anomenant així, vint-i-cinc anys desprès de la caiguda de la URSS?
Una resposta seria que, avui en dia, aquests antics Estats satèl·lit
encara provoquen a l’antiga Europa “Occidental” cert recel i sensació d’inseguretat
només pel fet de que en el passat van estar sota l’òrbita de la URSS. Aquesta actitud
de recel es pot veure en les diferents dates d’adhesió d’aquests països a la Unió
Europa que van arribar ben entada la primera dècada del segle XX: Eslovàquia, Hongria,
Polònia i la República Txeca van adherir-se al 2004 (juntament amb Estònia, Xipre,
Letònia, Lituània, Malta i Eslovènia,i Bulgària i Romania al 2007.
 |
| Dates d'adhedió dels diferents països a la Unió Europea |
A més, s’ha de tenir en compte que Albània i els estats en
que es va dissoldre Iugoslàvia (Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia,
Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo) tampoc han entrat a la Unió Europea,
amb les excepcions de Eslovènia al 2004 i Croàcia al 2013.
Una altre resposta podria estar relacionada amb els
estereotips i els tòpics, tant negatius com positius, que es tenen d’aquest
conjunt de països i que en part homogeneïtzen tota la zona, tal i com podem
veure a les dues imatges inferiors;A la dreta veiem part de l'Atles dels Prejudicis de Yanko Tsvetkov de com repartir el continent Europeu segons diferents paràmetres; i a l'esquerra veiem un fragment del mapa dels estereotips de Vargic.
 |
 |
[1]
Definició extreta del DIEC, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut
d’Estudis Catalans.
[2]
El Pacte de Varsòvia, oficialment anomenat Tractat de l’Amistat, Col·laboració
i Assistència Mútua, firmat el 14 d’abril del 1955 a Varsòvia, va ser un acord
de cooperació militar entre els països comunistes per tal de garantir la seva defensa
davant un possible atac occidental, en el marc de la Guerra Freda; i es va
desintegrar oficialment l’any 1991.
[3]
El COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua), es va formalitzar al gener
del 1941 i va ser un organisme soviètic que tenia com a objectiu gestionar la
cooperació econòmica entre les democràcies populars i la URSS; finalment va ser
dissolt al 1991.
2. Apunts històrics definitoris de la regió
Com molt bé hem mencionat al principi, els estats satèl·lits són aquells
països d’Europa Central i Oriental que van acabar essent influenciats per la
Unió Soviètica. Però, què és el que feia tan interessant aquesta zona ,
l’anomenada Europa de l’Est? Com és que aquests països passen a ser satèl·lits
de la Unió soviètica?
 |
| Estats satèl·lit |
A la fase final de la segona Guerra Mundial, quan les divisions russes
arriben a Europa travessant i “alliberant” Polònia, estableixen governs de
caire comunista en els països alliberats del nazisme, com Romania, Bulgària,
Hongria, Txecoslovàquia i la ja citada Polònia, i acaben ocupats per l’exèrcit
roig. D’aquesta manera, i exceptuant Albània i Iugoslàvia, a on les guerrilles
comunistes autòctones van portar als comunistes directament al poder, les
autoritats soviètiques d’ocupació van imposar les dictadures en un període de
no més de 3 anys amb la culminació del cop de Praga[1].
En tots aquests
països es van crear tractats de pau en els quals es deia que cada país tindria
dreta unes eleccions lliures per determinar el seu futur govern, tot i que és
evident que aquestes condicions no es van arribar a complir. Tots aquests
governs d’alliberament incloïen una gran facció comunista al servei de la URSS encarregada
d’escombrar tota oposició. 2 anys més tard, l’any 1947, tots aquests estats
estaven declarats com a República Democràtica Popular, un simple eufemisme de
dictadura comunista, tot i que des del bàndol occidental se’ls va començar a
nombrar Estats Satèl·lits de forma pejorativa, com a marionetes en mans del
gran estat soviètic. En aquest context, la creació del KOMINFORM va ser vital
perquè, tot i que en aparença era un simple òrgan informatiu, era l’encarregat
de mantenir la unió entre Rússia i els seus satèl·lits.
Dos altres
òrgans mencionats abans que van resultar també vitals per el manteniment de
l’ordre comunista a distància van ser el Tractat d’Amistat, Cooperació i
Assistència Mutua o Pacte de Varsòvia, i el COMECON. El primer va ser creat com
a resposta la OTAN, és a dir, amb la voluntat de crear una unió militar
comunista liderada per la URSS que, a la pràctica era bàsicament per lligar
aquests països a la seva causa i evitar que caiguessin en mans capitalistes. El
COMECON, o Consell d’Assistència Econòmica Mutua, era un tractat de caràcter
econòmic per fomentar les relacions internes entre els estats satèl·lits i la
URSS. També tenia la funció de contrarestar a la del pla Marshall occidental,
ja que molts estats satèl·lits van estar temptats d’acceptar l’ajuda
americana. La resposta de la URSS va ser ajudar econòmicament els estats
satèl·lits a partir de comprar les seves exportacions a preu ridículament alts,
derivant en una crisi interna a la URSS.
 |
| COMECON |
 |
| Pacte de Varsòvia |
Finalment, aquests nous països adherits a la causa comunista van
desenvolupar una doble funció. Per una banda tenia una funció activa, que era
expandir les fronteres del comunisme fins a Europa central, i per l’altra banda
una funció defensiva: Allunyar Moscou de la frontera capitalista gràcies al nou
teló d’acer, essent molt més difícil un possible atac occidental a la capital
Russa.
 |
| Teló d'Acer |
[1] Txecoslovàquia va ser el país que va oposar més resistència. A
principis del 1948, hi havia un govern de coalició presidit per el
socialdemòcrata Benes entre els comunistes, que n’eren el 38%, i altres partits
autòctons. El fet de veure com la resta de països començaven a caure sota el
poder comunista, i la sospita que en les properes eleccions els comunistes
perdrien força, va precipitar un cop d’estat comunista amb l’aprovació de
Stalin i el paper actiu del líder comunista Txecoslovac Gottwald, i que va acabar
amb la sospitosa mort de Jan Masaryk, una icona de la independència nacional.
La regió que ens ocupa no és una sola unitat geogràfica, des de cap punt de vista, més enllà de la proximitat geopolítica ja esmentada durant la segona meitat del segle XX. Els sis estats amb què ens enfrontem en aquesta anàlisi tenen unes característiques orogràfiques diferents, unes tradicions culturals i lingüístiques diverses, i ocupen una franja de terra latitudinal que s'estén des del mar Bàltic fins a les portes del sud d'Europa i de la frontera natural del Bòsfor amb Àsia. A l'est, aquesta regió limita amb els estats de Lituània, Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia, tots ells abans repúbliques de la URSS; i a l'oest amb Alemanya, Àustria i l'antiga Iugoslàvia.
El caràcter plural de la regió en gairebé tots els paràmetres explica per què la integritat de la mateixa no està garantida per a tots els observadors. Sense anar més lluny, el servei estadístic de les Nacions Unides i el World Factbook de la CIA atenen, ara a paràmetres històrics i polítics, ara a d'altres d'orogràfics i culturals, per discernir sota quina nomenclatura incloure aquests estats.
A l'esquerra, el geoesquema de les Nacions Unides, en què els sis estats són englobats amb la resta de territoris ex-soviètics sota el nom d'Europa de l'est. A la dreta, el mapa corresponent al World Factbook de la CIA. Com hi podem veure, Polònia, la República Txeca, Eslovàquia i Hongria són inclosos dins l'Europa central, mentre que Romania i Bulgària ho són dins l'Europa del sudest. En aquest cas, cap d'ells és considerat dins la mateixa regió que els territoris ex-soviètics.
Aquestes dues perspectives divergents han de ser completades per altres paràmetres que puguem tenir en compte i que ens indiquin fins a quin punt és complexa la realitat de la regió. En termes encara polítics, abans de passar a consideracions orogràfiques i culturals, cal assenyalar que tots els estats anomenats satèl·lit de la Unió Soviètica formen ara part de la Unió Europea i de l'OTAN. Nogensmenys, constitueixen bona part de les fronteres orientals d'aquestes dues organitzacions supraestatals.
Les dates d'adhesió a la UE i a l'OTAN, similars a les d'altres estats com els bàltics o Eslovènia, revelen fins a quin punt l'estricta dependència al bloc polític i econòmic soviètic va ser rellevant per als estats d'aquesta regió, i també com han vasculat geopolíticament tots i cadascun d'aquests estats per aproximar-se, no sense tensions, als projectes supraestatals de l'Atlàntic Nord o del nucli occidental d'Europa.
Pel que fa a les tensions d'aquests estats amb les institucions europees, en les darreres setmanes hem conegut casos específics, com el del primer ministre d'Hongria, Viktor Orbán, reticent i fins i tot hostil a l'acollida de refugiats provinents de l'Àsia occidental; o el del govern de Polònia encapçalat per Beata Szydło, que ha apostat pel control governamental dels mitjans de radiotelevisió públics.
No obstant, altres casos com els de Dinamarca, Suècia o Alemanya pel que fa a la disposició a deixar entrar grans nombres de refugiats dins les seves fronteres, fan descartar a priori un diagnòstic apressat sobre l'arrelament en una tradició política de tall autoritari de les polítiques actuals que puguin contravenir els consensos a nivell europeu.
Com s'aprecia a la imatge del costat, la diversitat orogràfica de la regió pot esquematitzar-se tot citant els següents elements: la meitat nord de Polònia està integrada a la plana nordeuropea que s'estén des de la França atlàntica fins més enllà de Rússia; la franja sud de Polònia, la República Txeca i la meitat occidental d'Eslovàquia formen part de l'altiplà central europeu, juntament amb Alemanya. Els càrpats s'estenen amb forma de lluna creixent entre Romania i Eslovàquia, però també Moldàvia i Ucraïna, mentre que Hongria està majoritàriament situada a la plana de Pannònia, que comparteix amb Croàcia. Per la seva banda, els balcans recorren longitudinalment el nord de Bulgària, mentre que la plana de Valàquia es troba al llarg de la frontera amb Romania.
Pel que fa als rius, és necessari destacar que dos dels tres grans rius que creuen la regió discorren gairebé exclusivament en territori polonès: l'Oder i el Vístula. L'altre gran riu de la regió, el Danubi, és la frontera natural entre Àustria i Eslovàquia, creua Hongria i serveix també de frontera per a Romania i Bulgària, a través de la plana de Valàquia i fins al mar Negre. La conca hidrogràfica del Danubi, no obstant, abarca un territori molt més ampli, que podeu veure aquí. Com també s'aprecia a la imatge de l'enllaç, els rius que neixen o discorren per la República Txeca formen part de les conques hidrogràfiques de l'Elba, l'Oder o el Vístula. Així mateix, la meitat sud de Bulgària constitueix la conca hidrogràfica del riu Maritsa.
Per acabar, volem fer referència a la pluralitat cultural de la regió, a què ens referirem primer a partir del mapa lingüístic que es troba a la dreta (i que podeu veure en la seva versió completa i llegendada fent clic aquí). En quatre dels sis estats que conformen la regió la llengua majoritàriament parlada és de família eslava, a saber: Polònia, la República Txeca, Eslovàquia i Bulgària. Tanmateix, el romanès és una llengua romànica oriental que s'estén també fins a Moldàvia; i l'hongarès és una llengua de la família ugrofinesa que també és majoritàriament parlada als comtats romanesos de Covasna i Harghita. A més, i encara que no consti en el mapa, a diverses municipalies del nordest i el sud de Bulgària la llengua majoritària és el turc.
Pel que fa a les minories lingüístiques presents a la regió, cal esmentar casos molt rellevants com el de les minories de parla hongaresa al sud d'Eslovàquia i a la província autònoma de Vojvodina, a Sèrbia, a més de la històrica regió de Transilvània, que arran del Tractat de Trianon va passar a formar part de Romania. Tampoc es poden negligir les minories germanòfones de les zones limítrofs amb Alemanya a Polònia i a la República Txeca, així com les minories de parla ucraïnesa i bielorrussa a l'est de Polònia, Eslovàquia i Romania.
Les religions majoritàriament practicades tampoc són un paràmetre unificador de la regió, i tampoc no responen a un ordre lingüístic o ètnic, sinó que se solapen en diverses dimensions. El mapa que teniu a l'esquerra el podeu ampliar i consultar aquí.
A Polònia, la República Txeca i Eslovàquia, així com a Hongria, la religió majoritària és el cristianisme catòlic. No obstant, a la franja latitudinal est d'Hongria el protestantisme hi és dominant. Per la seva banda, Romania i Bulgària són estats majoritàriament ortodoxos, i tots dos presenten una diversitat religiosa que, ara sí, coincideix amb les fronteres lingüístiques traçades abans: als comtats romanesos de Covasna i Harghita les religions més presents són la catòlica i la protestant, i a les municipalies turques de Bulgària l'Islam sunnita és majoritari.
En conclusió, i tal com es pot apreciar en el mapa, les fronteres lingüístiques i les religioses no sempre coincideixen amb les dels estats esmentats, i serveixen com a mecanismes de comprensió de la interrelació de la regió amb els seus límits.
Les dates d'adhesió a la UE i a l'OTAN, similars a les d'altres estats com els bàltics o Eslovènia, revelen fins a quin punt l'estricta dependència al bloc polític i econòmic soviètic va ser rellevant per als estats d'aquesta regió, i també com han vasculat geopolíticament tots i cadascun d'aquests estats per aproximar-se, no sense tensions, als projectes supraestatals de l'Atlàntic Nord o del nucli occidental d'Europa.
Pel que fa a les tensions d'aquests estats amb les institucions europees, en les darreres setmanes hem conegut casos específics, com el del primer ministre d'Hongria, Viktor Orbán, reticent i fins i tot hostil a l'acollida de refugiats provinents de l'Àsia occidental; o el del govern de Polònia encapçalat per Beata Szydło, que ha apostat pel control governamental dels mitjans de radiotelevisió públics.
No obstant, altres casos com els de Dinamarca, Suècia o Alemanya pel que fa a la disposició a deixar entrar grans nombres de refugiats dins les seves fronteres, fan descartar a priori un diagnòstic apressat sobre l'arrelament en una tradició política de tall autoritari de les polítiques actuals que puguin contravenir els consensos a nivell europeu.
Pel que fa als rius, és necessari destacar que dos dels tres grans rius que creuen la regió discorren gairebé exclusivament en territori polonès: l'Oder i el Vístula. L'altre gran riu de la regió, el Danubi, és la frontera natural entre Àustria i Eslovàquia, creua Hongria i serveix també de frontera per a Romania i Bulgària, a través de la plana de Valàquia i fins al mar Negre. La conca hidrogràfica del Danubi, no obstant, abarca un territori molt més ampli, que podeu veure aquí. Com també s'aprecia a la imatge de l'enllaç, els rius que neixen o discorren per la República Txeca formen part de les conques hidrogràfiques de l'Elba, l'Oder o el Vístula. Així mateix, la meitat sud de Bulgària constitueix la conca hidrogràfica del riu Maritsa.
Esquerra: formacions muntanyoses de la península balcànica, amb els balcans búlgars inclosos; centre: perspectiva ampliada de la serralada dels càrpats al seu pas per Romania, Ucraïna i Eslovàquia; dreta: la gran plana de l'Europa de l'Est, que en aquest mapa inclou tota la conca hidrogràfica del Vístula, a Polònia. (Feu clic sobre les imatges per ampliar-les)
Pel que fa a les minories lingüístiques presents a la regió, cal esmentar casos molt rellevants com el de les minories de parla hongaresa al sud d'Eslovàquia i a la província autònoma de Vojvodina, a Sèrbia, a més de la històrica regió de Transilvània, que arran del Tractat de Trianon va passar a formar part de Romania. Tampoc es poden negligir les minories germanòfones de les zones limítrofs amb Alemanya a Polònia i a la República Txeca, així com les minories de parla ucraïnesa i bielorrussa a l'est de Polònia, Eslovàquia i Romania.
A Polònia, la República Txeca i Eslovàquia, així com a Hongria, la religió majoritària és el cristianisme catòlic. No obstant, a la franja latitudinal est d'Hongria el protestantisme hi és dominant. Per la seva banda, Romania i Bulgària són estats majoritàriament ortodoxos, i tots dos presenten una diversitat religiosa que, ara sí, coincideix amb les fronteres lingüístiques traçades abans: als comtats romanesos de Covasna i Harghita les religions més presents són la catòlica i la protestant, i a les municipalies turques de Bulgària l'Islam sunnita és majoritari.
En conclusió, i tal com es pot apreciar en el mapa, les fronteres lingüístiques i les religioses no sempre coincideixen amb les dels estats esmentats, i serveixen com a mecanismes de comprensió de la interrelació de la regió amb els seus límits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario