Reptes de l'urbanisme post-soviètic a la regió

A dalt, Bucarest, Romania - 2009  |  A baix, Praga, República Txeca - 2011

1. Marc històric i conceptual

L’arquitectura social de la Unió Soviètica i dels estats que n’eren satèl·lits entre 1945 i 1990 és ben coneguda: la construcció d’habitatge social amb blocs prefabricats no és patrimoni exclusiu del centre i l’est d’Europa, ja que és ben present arreu del món, però l’intens ús d’aquesta tècnica arquitectònica per redefinir l’espai urbà de les diverses repúbliques populars té un impacte que va molt més enllà del període en què van ser planificats nuclis urbans sencers sota aquesta perspectiva.

No debades, a Romania, el dictador Ceaușescu va fonamentar el seu de recol·locació sistemàtica de població rural en aquest tipus d’edificis amb l’objectiu de crear una desenvolupada i multicèntrica república urbana. No obstant, també a la República Democràtica d’Alemanya, on es coneix la tècnica com a Plattenbau; a Txecoslovàquia, anomenada panelák; o a Hongria, amb el nom de panelház, va ser una pràctica habitual duta a terme pels governs estatals a l’hora d’afrontar les crisis migratòries posteriors a la Segona Guerra Mundial, i el continu èxode rural derivat de la misèria econòmica. Les demolicions i els trasllats forçosos de la població eren constants per assegurar la viabilitat d’aquests plans urbanístics, i llegaven un paisatge urbà fortament desestructurat, en què la manca d’inversió econòmica perpetuava les situacions de marginalitat i abocava a la precarietat i l’economia submergida.

A l'esquerra, Bucarest l'any 1897; a la dreta, Bucarest l'any 2009. Les grans reformes urbanes de Ceaușescu són clarament perceptibles.

En molts casos cal tenir en compte que els habitatges construïts seguint aquest mètode suposaven una millora de les condicions de vida de la població no gens negligibles, ja que posaven a disposició dels ciutadans pisos de dues i tres habitacions, amb calefacció central, aigua corrent i lavabos moderns. El funcionalisme arquitectònic de Le Corbusier era a la base d’aquests habitatges, però la degradació, sovint vinculada a l’econòmica producció, i la manca de modernització dels espais van fornir les principals contrapartides d’aquesta política urbanística que es va estendre des de Varsòvia fins a Sofia.

Amb la caiguda del sistema econòmic comunista i la progressiva descentralització política i burocràtica dels forts aparells centrals als organismes locals, una nova identitat urbana va sorgir. Els successius governs locals han abraçat la liberalització del mercat i les estratègies d'inversió privada en un gir al conservadorisme en matèria de polítiques de redistribució social, que, evidentment, també atenyen a l'urbanisme. Les ciutats de la regió, en especial les de la fracció nord (Polònia, la República Txeca, Eslovàquia i Hongria) s'han obert a la inversió estrangera com mai abans, i competeixen entre elles per esdevenir els centres logístics de grans corporacions per als mercats de la zona. La complexa transició vers l'economia de mercat ha beneficiat en major mesura els grans centres urbans que en el passat socialista ja concentraven gran part dels avantatges econòmics estatalistes, sobretot a les capitals. En aquests llocs el fenomen de la gentrificació ha penetrat de forma consistent en la majoria de zones cèntriques on ara s'acumulen les franquícies de les grans marques globals, tan del sector productiu com del financer. 

En canvi, els centres urbans més distants als nodes econòmics de les capitals o d'altres regions privilegiades, com la regió entre Bratislava, Budapest i Viena, que pel fet d'haver rebut menys inversions ja durant el període de govern popular, o per l'envelliment  i la manca de productivitat de la seva activitat industrial, han hagut d'enfrontar-se a les reformes de model urbà i industrial més severes. La majoria de les ciutats que es troben en aquesta situació encara no han aconseguit sortir de la situació d'estancament pròpia de la transició a l'economia de mercat, i l'allargassament dels seus models caducs per mitjà dels diversos sistemes de subvencions públiques no suposen una solució a llarg termini. És el cas de les regions de la Baixa Lusàcia i de l'Alta Silèsia, i dels entorns de Most i Békés. Els baixos índexs d'emprenedoria són deguts al caràcter tradicional de la gran indústria , i desemboquen en la paràlisi econòmica de les regions.

En aquests casos, la població es troba en clar retrocés, perquè l'envelliment és molt accelerat. Els joves i els professionals qualificats, que tot sovint han fet una primera migració cap al centre econòmic, cultural i tecnològic del seu estat, no estan gens disposats a retornar a la regió on van néixer, i prefereixen o bé restar a la capital, o bé emigrar a altres estats de la Unió Europea.

A continuació veurem a partir de dos casos, les diverses estratègies que els governs de Romania i Bulgària han seguit per dinamitzar i afrontar els nous reptes que les seves capitals (Bucarest i Sofia, respectivament) els hi han presentat.

2. El nou urbanisme del centre-est d'Europa

2.1. El Bucarest post-soviètic 

Skyline de Bucarest. S'hi aprecia la superposició d'estils arquitectònics

La ciutat de Bucarest , en l’actualitat és una barreja d’estils arquitectònics que van des dels medievals, els neoclàssics i els modernistes, així com edificis que daten de principi del segle XX (estil neo-romanès) i una sèrie d’edificis moderns dels anys 20’-30’. Als barris més meridionals de la ciutat domina l’arquitectura comunista, i les estructures contemporànies recents com els gratacels i els edificis d’oficines completen el paisatge de Bucarest.

Una part important de l’arquitectura de Bucarest està formada per edificis construïts durant l’era comunista que van substituir l’arquitectura històrica del centre de la ciutat per blocs d’apartaments d’alta densitat o per edificis monumentals com el Palau del Parlament Romanès (llavors anomenat la Casa de la República).

Però els blocs de pisos d’alta densitat de població, anomenat a Romania blocuri, també es troben en barris residencials al llarg de diferents llocs de la ciutat i en l’actualitat, alberguen a la majoria de la població de la ciutat. Aquestes zones residencials son: Balta Albă (sector 3), Drumul Taberei (sector 6), Floreasca (entre el sector 1 i el 2), Jiul-Pajura (sector 1), Berceni (sector 4), Calea Griviței (entre el sector 1 i el 6).

Mapa on es mostren els barris/secors de la ciutat de Bucarest, els barris resiencials d'època comunista amb els blocuri destaquen amb gris

Des de la caiguda del comunisme el 1989, diversos edificis de l'era comunista s'han reformat, modernitzat i reutilitzats per realitzar-hi altres finalitats. Tal vegada el millor exemple d'això és la conversió dels obsolets complexos de venda al detall en centres comercials. Aquestes sales gegantes circulars, que van ser anomenades extraoficialment circ al foamei —"circs de gana"— a causa de l'escassetat d'aliments que es va viure en la dècada de 1980, es van construir a l'època de Ceauşescu per actuar com a mercats de productes i refetors, encara que la majoria es van quedar sense acabar al moment de la Revolució. Els moderns centres comercials, com l'Unirea Shopping Center, Bucharest Mall, Plaza Romania i City Mall, van sorgir en les estructures preexistents dels circs de gana anteriors. Un altre exemple és la conversió d'una gran construcció utilitària com el Centrul Cívica en un hotel Marriott.

      

A l'esquerra, el Bucharest Mall, un antic circ al foamei reconvertit en centre comercial. A la dreta, l'hotel JW Marriot Grand Hoet, l'antic Centrul Cívica

Edifici d'arquitectura mixta seu del Col·legi d'Arquitectes de Bucarest

Aquest procés es va accelerar després de l'any 2000, quan la ciutat va experimentar un boom immobiliari i molts edificis de l'era comunista del centre de la ciutat es van convertir en béns immobiliaris de primer nivell a causa de la seva ubicació. Molts blocs d'apartaments de l'era comunista també s'han reformat per millorar l'aparença urbana. Els edificis d'aquesta època són, en la seva majoria, edificats amb  vidre i acer, i amb freqüència tenen més de deu plantes. Alguns exemples són els centres comercials, nous edificis d'oficines o seus bancàries.

A partir de l'any 2005 va iniciar-se la construcció de diversos edificis d'oficines, sobretot al nord i al est de la ciutat. A més, va aparèixer la tendència a agregar façanes modernes a edificis històrics. L'exemple més prominent d'ells és l'edifici del Col·legi d'Arquitectes de Bucarest, que és una construcció moderna de vidre i acer construïda dins d'una façana de pedra històrica.

A part dels edificis utilitzats per les empreses i les institucions, es van desenvolupar diferents complexos residencials i d'oficines de gran altura i comunitats residencials suburbanes. Aquesta evolució és cada vegada més important en el nord de Bucarest, que és menys densament poblat i és la llar dels bucarestins de classe mitjana-alta, a causa del procés de gentrificació.

          

A l'esquerra, l'Sky Tower a l'Strada Barbu Văcărescu; i a la dreta, l'Euro Tower al Bulevardul Lacul Tei. Tots dos edificis són a la zona nord de Bucarest

2.2. Sofia post-soviètica

Com a cas particular, escollim Sofia, la capital de Bulgària, un país que sovint ha estat exclòs de l’anàlisi sobre l’evolució post-socialista a l’Europa de l’Est degut a les moltes reticències que té el seu govern per seguir l’estela dels antics països satèl·lits de l’URSS cap al món occidental, però en cap cas hem d’entendre-ho com un aferrament al seu passat socialista.

Els canvis que trobem en la estructura de la Sofia post-socialista s’han d’entendre en el context dels canvis institucionals i socioeconòmics radicals que es van dur a terme al final del socialisme. Per començar, el primer canvi el trobem en el terreny polític, ja que un sistema multi-partidista democràtic va substituir el monopoli comunista, donant peu a una petita iniciativa privada. Això va provocar un menor control estatal sobre l’economia i els preus, derivant en una incipient llei d’oferta i demanda. Com a conseqüència, la economia basada en la industria pesada estatal va col·lapsar, tot i que posteriorment van començar a aparèixer indicis de recuperació, fins a arribar a un creixement anual del PIB del 5% l’any 2000. Aquell mateix any, el 75% de tots els actius estats ja havien estat privatitzats, incloent totes les terres agrícoles i la seva respectiva producció, més de dos terceres parts del sector dels serveis i la meitat de les instal·lacions industrials; un canvi enorme en només 15 anys. La participació del sector privat en el PIB va passar del 9% l’any 1990 al 70% l’any 2003.

Pel que fa a la construcció, tota la industria es va sotmetre a una profunda re-estructuració. Aquesta re-estructuració va consistir bàsicament en que el sector públic es va anar retirant quasi bé per complert de la producció i la distribució del habitatge en favor de la iniciativa privada. De fet, les grans empreses estatals dedicades a la construcció de blocs d’habitatges es van anar fragmentant en empreses més petites privatitzades, donant com a conseqüència el final de la construcció dels grans conjunts d’habitatges.

A partir de l’any 2000, el 90% de tots els nous habitatges estaven construïts de forma privada, i el 92% eren de propietat privada.

Les lleis que van permetre el retorn del sòl als propietaris anteriors la IIGM i la requalificació de terrenys, es van aprovar per primera l’any 1992, fa només 24 anys. Tot i que es van anar modificant, aquestes lleis van suposar una devolució de terres urbanes, rurals i forestals, així com també de bens urbans i rurals per aleshores propietat del estat i d’altres organismes oficials cap als seus propietaris originals, revertint les lleis de nacionalització de l’any 1948.

Això va derivar en que algunes terres que durant l’època socialista no tenien cap valor significatiu derivessin en un terreny d’enorme valor, provocant que la gent més adinerada aglomerés grans terrenys i limités l’accés a la propietat al públic general, fruit de la corrupció típica amb la que es va dur a terme el procés de privatització en la majoria dels estats post-soviètics, derivant en la ràpida acumulació d’enorme riquesa per un grup molt reduït de gent. Un estudi de l’any 2000 ens va revelar que el 8% de la població de Bulgària tenia el poder adquisitiu del 75%.

Actualment i com és lògic, a Sofia, el desenvolupament urbà està ara controlat per el sector privat, tot i que aquest sector està molt fragmentat i econòmicament dèbil. Són empreses molt petites, de 10 a 30 empleats, i la majoria de gent es construeix les seves pròpies cases.

Continuant en l’entramat urbà, notem a Sofia un notable creixement dels suburbis residencials de tipus familiar. Les dades demogràfiques ens mostren com el creixement residencial s’està produint en zones anteriorment rurals, més enllà de la zona urbana socialista. Com a exemple trobem el districte de Vitosha, famós per ser el districte “dels nous rics” o “classe vitosha”, en el qual la construcció d’habitatges ha augmentat més d’un 50% en 10 anys.

Aquest nou creixement residencial a la perifèria urbana guarda ben poca relació amb la poca perifèria residencial socialista, ja que les anteriors construccions eren grans torres pagades per l’estat per al gaudi dels seus dirigents. Aquestes noves construccions són a petita i mitjana escala unifamiliars.

Observem com els districtes perifèrics han patit un augment de la població molt més gran que els urbans

Un exemple d'habitatge de la "classe vitosha"

Aquesta nova classe “Vitosha” també ha transformat alguns dels antics centres de població. Per exemple, trobem el centre de Dragalevtsi, que a la dècada dels 80 era un simple centre amb una escola, una oficina de correus, un edifici municipal i quatre botigues. Avui en dia s’hi localitzen una dotzena d’hotels de luxe amb piscina i gimnasos, i molts restaurants de luxe.

Edifici de la UE a Sofia